En Dan Urios, alumne del curs de FPDUAL és l’artista que ha fet el nostre cartell per a commemorar el 8 de març, Dia Internacional de les Dones, amb el suport del Departament de Comunicació.
També, per commemorar aquest dia en Dan ha presentat un escrit, compartint la seva visió i que podeu llegir a continuació:
“Qui estigui lliure de pecat…”
Te’n fas creus el primer cop que te n’adones que no a tots els ambients hi ha el mateix estàndard de pensament. Aquella primera vegada que hi caus és gairebé com trencar-se un os, com quan estaves convençudi de que anaves a aprobar un examen amb molt bona nota i descobreixes que has suspès.
És tan traumàtic, en part, perquè rara és la vegada on t’ho trobes a un entorn segur i controlat. Per exemple, quan portes molt temps interactuant amb gent que entén que totes les persones tenen somnis, ideals i objectius… i un dia estàs a un sopar familiar i els teus tiets comencen a parlar sobre dones -de forma discutible quan són cis, sempre malament quan són trans-. I no sobre les dones de la feina, no sobre les dones de la llar.
Parlen de les dones com a conjunt homogeni. Com a objecte de consum.
Dins de tot el debat de «herència o criança» hi cauen, lògicament, les intoleràncies socials com l’homofòbia, la xenofòbia, la transfòbia… I, per tant, també la misogínia.
Sovint pensem en aquests rebuigs com a crims morals, el qual opino que ens ve per la nostra tradició ideològica catòlica -pensament com a precursor de l’acció; molts pecats capitals comencen al cap-, abans del qual una persona és «xapada a l’antiga» fins que diu o fa alguna cosa passada del límit que hem marcat com a societat.
Aquest límit, al Cèsar el que és del Cèsar, es dibuixa cada cop abans.
Quan entrem a debats sobre el patriarcat, com els que moltis tindrem aquest 8 de maig, sovint ens trobarem amb arguments de «guerres de sexes». On les dones, com a individus, són víctimes perpetues i els homes són victimaris deliberats -Un cop més, es centra el debat en gent cisheterosexual en relacions monògames de parella-. Això no vol dir que totes les tragèdies que estem tan habituadis a veure a les notícies siguin minoritàries i/o que no mereixin acció urgent, però sí que poden arribar a provocar que tots els micro-masclismes es detectin automàticament com a banderes vermelles; precursores de crims molt greus i irreversibles d’un futur incert.
Quan la realitat, tristament, no és tan simple com assenyalar la poma podrida i separar-nos dels comportaments sexistes instruïts en totis nosaltres des del moment del naixement.
Aquests exemples de masclisme no són ben bé del que vull parlar avui. Perquè del que vull parlar avui és del sexisme com a aura, com a soroll blanc. Com a música de fons a una cafeteria.
La imatge de les dones cis com a entitat simple i misteriosament complexa a la vegada, amb necessitats i desitjos viscerals i artificials al mateix temps és només una mostra d’una ideologia nadiua del nostre ecosistema. Com un fong que surt temps després de que se t’hagi emplenat la paret d’humitats.
Un dels estàndards de pensament dels que parlava al principi és el coneixement de que ens ensenyen a comportar-nos diferent segons com naixem. Jo creia que era saviesa universal, però no.
Per exemple: les persones socialitzades com a dona són les que, per estadística, són interrompudes més vegades a una conversa grupal on hi participin les socialitzades com a home. Moltes ho veuen normal; i a moltes altres els hi emprenya, els hi fa sentir malament i ho interpreten com una falta de respecte intencionada.
Per altra banda, percentualment les persones socialitzades com a home, tot i quan interactuen únicament amb persones que també han estat socialitzades com a home -comparteixin o no la mateixa identitat de gènere-, agafen per costum la interrupció com a mètode d’avís de que volen participar en la conversa. Moltes, les que millor voluntat i menys prejudicis tenen, esperen que se les interrompi i no se n’adonen de que han fet sentir malament a algú.
Sona molt greu, però no és intrínsec.
I no és intrínsec perquè totis, si puc ser optimista, coneixem a algú a qui li han fet veure i que ha canviat conscientment aquests hàbits. Una persona socialitzada com a home, en el millor dels casos, que ha après a mirar al seu voltant quan parla i així detectar qualsevol persona que faci un gest conforme té alguna cosa a dir.
Perquè sí, se li pot exigir a aquestes altres persones socialitzades com a dona que alcin la veu i es comportin «com un home més» -signifiqui el que vulgui significar-, però jo sóc més de pensar que com a societat ens beneficiaríem d’una mica més d’intel·ligència emocional.
I al final, que hi ha cap objectiu més atractiu que el de ser una persona introspectiva i empàtica, que lluita dia a dia per ser millor amb la gent que l’envolta?
Dan Urios
Participant del programa de FPO Dual
