M’ha dit la meva companya d’oficina, tècnica d’igualtat, que si no em sap greu fer un petit escrit sobre l’equitat de gènere en els nostres projectes de Cooperació al desenvolupament. I, automàticament he pensat…. és igual que parli des de la perspectiva dels projectes al Marroc, a Guatemala o al Senegal… no importa l’espai d’intervenció, perquè la lluita (tristament) és la mateixa, tot i les distàncies culturals que hi pugui haver.
I he volgut titular aquest escrit amb una paraula que em ve al cap cada vegada que treballo amb dones allà on sigui: Invisibilitat.
I a partir d’aquí, de la Invisibilitat intrínseca de tota dona que és alhora professional, dona i cuidadora (no especifico “mare” donat que mares ho som totes d’una manera o altra), es dissenyen les estratègies a cada projecte, per donar-li veu, vot i accés a qualsevol espai social i comunitari.
Puc començar a exposar els projectes i a estendre’m en el treball en defensa dels drets humans i socials vulnerats a causa d’aquesta invisibilitat. I com des dels equips de treball al territori i aquí a Catalunya, fem mans i mànigues per buscar recursos i treure energia d’on calgui, per apoderar i fer brillar tantes i tantes persones, que no per invisibles, deixen de ser el 51% de població als seus països…
Però sabent del cert que no hi ha temps ni espai per un anàlisi acurat en un mitjà divulgatiu com aquest, només permeteu-me uns exemples, que sempre és bo saber que darrere les paraules escrites hi ha vides, somriures i mirades.
La … (posa tu el nom que més t’agradi)… té tres infants menors d’edat i un marit. Ella diu que el marit és com si fossin dos o tres infants més, si s’ha de comptabilitzar la feina (invisible) que porta. A part, ella va demostrar ser una noia espavilada i tossuda, i gràcies a l’educació pública del seu país va poder formar-se i és llicenciada. No ha exercit mai la seva professió. Té 40 anys.
Em mira amb nostàlgia i em diu: “Veig créixer els meus fills i filles, i que la meva família està cuidada i feliç, i això em satisfà molt… encara que ningú em pregunti mai si m’hagués agradat exercir la meva professió, si per un sol dia, m’hagués agradat ser jo mateixa” …
No cal que afegeixi res, no?
La … (ja has triat un altre nom?)… va haver de deixar d’anar a l’escola als 11 anys. La seva mare, que no sap llegir ni escriure perquè no va poder anar fins als 6 anys a l’escola, es va posar malalta i ningú es podia fer càrrec de la casa ni dels germans i germanes petites. El pare treballava tot el dia i somriu burleta quan li pregunto si els germans i germanes grans o ell podrien haver donat un cop de mà a les tasques de la llar perquè ella no hagués d’abandonar l’escolarització…
“M’agrada tant participar dels projectes que es realitzen, ara que sóc més gran, m’adono que tinc tant per aprendre! És una llàstima que el meu futur passi per quedar-me al poble i no poder viure el meu somni d’anar a la capital i estudiar… però saps què et dic? Les meves filles ho tindran ben diferent, perquè els demostraré com d’emprenedora i potent pot ser una mare com jo, que puc aixecar el meu negoci i mantenir-lo, perquè haver organitzat casa meva tants anys, m’ha donat eines imprescindibles”
… sense comentaris. Olé tu!
I ara en ve un altre….
La … és llicenciada, professional reconeguda i guanya un sou equiparable als seus col·legues masculins. Viu en una casa preciosa, es cuida molt i té un càrrec molt important al govern del seu país. Va estudiar als Estats Units gràcies a beques i a les possibilitats i l’esforç de la seva família, és una persona influent i amb poder en un país on és estrany que una dona arribi tant lluny.
Té 37 anys. La felicito i li faig saber la meva admiració per tot el que està fent.
I em mira, una mica trista i la … em diu “He fet tot el que s’havia de fer per arribar a ser una bona professional i tenir un lloc de responsabilitat des del qual es puguin canviar les coses… i saps que hem diuen el meu pare, la meva mare i els i les germanes cada cop que els vaig a veure? Que quan penso tenir fills o filles i un marit que em cuidi, que se’m passarà l’arròs. I aquest és el seu tema preferit a les reunions familiars…”
Res a dir, oi?
Facis el que facis, al no poder arribar a tot com si fossis superwoman, et fa sentir culpable. Trista. Abatuda. Vençuda. Invisible als ulls que et miren.
Doncs no.
Els projectes de cooperació que desenvolupem volen lluitar contra això i cada pas, cada iniciativa, on les noies poden allargar la seva escolarització gràcies a una bicicleta, on cada dona pot obrir el seu negoci gràcies a una formació en emprenedoria, on cada nena és alimentada correctament pel seu creixement òptim… són focus que il·luminen i lluiten per donar llum i visibilitat.
Ah… potser ha semblat que parlo només dels projectes als països on col·laborem, no? Doncs… malauradament, i salvant les distàncies i agraint a tantes dones que han brillat abans que nosaltres, per descomptat, aquí a casa nostra la Invisibilitat també està present en molts camps. No deixem de lluitar, que no està tot guanyat, ni aquí ni allà.
Feliç dècada de la dona visible!
Raquel Sabater i Ten
Coordinació General de Fundació Utopia
