Dediquem el PEnsem d’aquest mes d’agost al dret a decidir. Una reflexió de Glòria Fàbrega, coordinadora tècnica de la Fundació Astres, després que el passat 22 de juliol el govern va aprovar la llei de suports que reforça el dret de les persones amb discapacitat a decidir per si mateixes.
Quan el dret a decidir es converteix en una realitat
Durant molt temps, moltes persones amb discapacitat intel·lectual han vist com altres persones prenien decisions importants sobre la seva vida. Sovint es feia amb bona intenció, buscant protegir-les o evitar-los dificultats. Però avui sabem que protegir no pot significar substituir.
El canvi que està vivint la nostra societat va en una altra direcció: reconèixer que totes les persones tenen dret a participar en les decisions que afecten la seva vida i que, quan necessiten ajuda per fer-ho, han de poder comptar amb els suports adequats.
Aquest enfocament té un impacte directe en la qualitat de vida de les persones que atén la Fundació Astres. Poder decidir on viure, com organitzar el temps lliure, amb qui relacionar-se, quines activitats fer o quins objectius personals perseguir no són qüestions secundàries. Formen part de la identitat de cadascú i són elements essencials per construir una vida amb sentit.
L’objectiu ja no és decidir què és millor per a una persona, sinó ajudar-la a identificar què és important per a ella i trobar la manera que ho pugui fer realitat de forma segura i respectuosa.
El nou marc normatiu català amb la llei 13/2026 aprovada el passat 3 d’agost reforça precisament aquesta mirada i reconeix que el sistema de suports ha de respectar la «voluntat, els desitjos i les preferències» de cada persona.
Per a fundacions com Astres, el futur planteja desafiaments importants.
El primer és disposar dels recursos necessaris per poder oferir suports realment personalitzats. Cada persona és diferent i necessita formes d’acompanyament diferents. Aquesta individualització requereix temps, flexibilitat i equips suficients.
Un segon repte és continuar avançant en accessibilitat. Perquè una persona pugui decidir, abans ha de poder entendre. Això implica disposar d’informació clara, lectura fàcil, sistemes alternatius de comunicació i entorns accessibles que eliminin barreres.
També serà necessari reforçar la formació de les persones treballadores i desenvolupar noves metodologies d’acompanyament que ajudin les persones a exercir els seus drets de manera efectiva. La mateixa llei preveu la necessitat de reforçar els serveis, els recursos i la formació per consolidar aquest model.
Finalment, hi ha un repte col·lectiu que va més enllà de les entitats socials. Perquè l’autodeterminació sigui real, tota la comunitat ha de creure en les capacitats de les persones amb discapacitat intel·lectual. Les administracions, les empreses, les escoles, les associacions i la ciutadania han de contribuir a construir entorns més inclusius i respectuosos amb la diversitat.
La qualitat de vida no depèn només de tenir una bona atenció o uns bons serveis. També depèn de sentir-se escoltat, respectat i protagonista de la pròpia vida.
