Plataforma Educativa
Treballa amb nosaltres
Fundació Resilis - Novetats - opinió

PEnsem: El rebuig, per Estefania Ruano

Estefania Ruano González;

Educadora social al Pis Assistit Tallamar de la Fundació Resilis. Un pis d’autonomia per joves de 16-18 anys. També aplica l’arteràpia en el servei.

 

Tots hem sentit en alguna vegada el rebuig i coneixem tots els sentiments que aquest genera dins nostre: falta de sentit de pertinença, desvalorització, dolor, angoixa, soledat, incomprensió, etc. El rebuig ataca directament a l’autoestima, a la identitat, a la imatge que tinc de mi, a qui sóc. Com una fletxa, és capaç de travessar totes les capes del meu cos fins a arribar a la part més vulnerable de mi, al meu cor, a la meva essència. Imaginem que aquest rebuig el rep una rosa per ser una rosa; com se sentiria? No pot ser una altra cosa que una rosa, però si de l’entorn rep constantment que està malament ser una rosa, que és estranya, que no té cap utilitat, que té alguna cosa que no està bé i aquesta cosa té a veure amb la seva essència. El seu patiment serà molt gran, ja que intentarà ser d’una forma que no és per adaptar-se a la majoria, per encaixar, per ser mirada, acceptada i valorada. I això és impossible. Socialment no ens han educat a comprendre que no tots som iguals i que això no és dolent. Que no estem sols en aquest camí, que trobarem altres roses, que res en nosaltres està malament i/o no funciona.

La societat que hem creat és una societat d’etiquetes, de fronteres, d’encaixonar tot allò que no comprenem i en comptes de posar la nostra mirada en la felicitat de l’altre i la pròpia, entrem en la comparació, en la competitivitat, en el joc que s’està jugant. Si observem la natura, ens adonarem que els arbres, les flors, les pedres, etc., no tenen la necessitat de comparar-se ni lluitar per ser més que una altra, simplement existeixen. Per tant, em pregunto: en quin moment ens hem oblidat com a éssers humans d’això? I aquí entra la ferida, les ferides que tothom portem dins que ens porten a adoptar tot un seguit de personatges per poder encaixar. Personatges que estan lluny de la nostra veritat, de la nostra essència. Perquè sentir el rebuig és molt dur i tots ho sabem. Malgrat tot, seguim el joc, les regles marcades. A vegades som qui rep el rebuig i en d’altres som qui rebutja. Per què? Tant en un bàndol com en l’altre, hi ha en comú una cosa: la necessitat de tenir reconeixement, de tenir estima per ser qui som, de sentir la mirada d’amor i respecte de l’altre per sentir que existim.

Què passa a l’adolescència? Busquem un camí, un camí de la nostra expressió autèntica i acostuma a ser una etapa difícil perquè anem perduts, perquè no ens diuen; “Escull el camí que tu anheles”. Perquè no estem tenim preparació per afrontar-nos al món, perquè la visió de les nostres famílies o vincles referents és molt important en nosaltres encara que mostrem la nostra indiferència. I en l’adolescència hi ha conflicte, un conflicte intern molt fort de qui vull ser, acomiadar-me del que he rebut i no sóc, no saber qui realment sóc, de rebre el pes de la societat en què visc sobre qui hauria de ser, de la família, de l’entorn proper. L’educació no ens invita a trencar amb els esquemes que ens reprimeixen, al contrari, ens invita a seguir i a ser vàlids per encaixar en el sistema, siguin de la nacionalitat que siguin.

I els MENA (menors estrangers no acompanyats), què són sinó adolescents? Persones que busquen expressar-se en el món, que busquen un camí diferent al marcat, que intenten tirar endavant d’alguna forma quan encara no tenen les estratègies suficients per afrontar-se al món.

La percepció de molts és que s’aprofiten de la societat que els acull. Però hem de tenir en compte que una persona no viatja sola a un altre indret perquè sí, un no marxa lluny de la família perquè sí, hi ha una cerca per poder optar a alguna cosa que es considera que és millor. Aquest jovent ha realitzat un acte de valentia que és seguir el camí que creuen que anhelen i que és millor, malgrat les dificultats i la incertesa. Quants de nosaltres ens hem atrevit a fer aquest pas? Quants de nosaltres com adults, ho hem deixat tot per seguir els nostres anhels? Potser canviant el discurs, canviarem la mirada.

Aquest article és una crida a donar valor a la diferència i a totes les oportunitats que aquesta ens pot oferir si tenim la capacitat d’afrontar la nostra por al rebuig. En aquest moment també ens estarem donant l’oportunitat de ser qui som i de donar suport que l’altre pugui ser qui és.