Aquest febrer, al PEnsem, posem el focus en la importància de la cultura de l’Impacte Social en el Tercer Sector, més enllà de la simple quantificació d’activitats, per avaluar l’efectivitat real de les accions socials. En en parla Jose Lopera, responsable de l’Àrea d’Impacte i Gestió del Coneixement de Plataforma Educativa, que ens proposa dos elements clau: reformar el model de finançament per incloure l’avaluació de l’impacte com una despesa pròpia i fomentar el talent intern per generar experts dins de les entitats.
Cap a una cultura de l’Impacte Social al Tercer Sector: elements per una transició exitosa
El concepte d’Impacte Social ha tingut un gran desenvolupament els darrers 15 anys i s’ha posicionat com un element central de la planificació de polítiques públiques a Europa tant a nivell comunitari com a nivell nacional o local. El concepte té les seves arrels en la necessitat d’eficiència de les inversions econòmiques en el context de l’avaluació de projectes de cooperació internacional i altres despeses en projectes socials, essent una evolució de marcs anteriors com els de Marc Lògic, amb les aportacions metodològiques de les ciències socials.
Tot i que no hi ha un consens entorn a una definició única d’Impacte Social, les diferents corrents coincideixen en la idea que hi ha darrera d’aquest terme. La idea és que no n’hi ha prou amb comptabilitzar el nombre de persones que un projecte o programa ha atès, ni amb quantificar les activitats que s’han realitzat, ni tan sols la satisfacció de les persones usuàries: cal mesurar el grau en que aquest projecte, o política ha col·laborat en reduir la problemàtica que volia combatre.
Per tant, en el context del Tercer Sector al nostre país (i a tota Europa) suposa un repte transitar d’un model de recollida de dades enfocat en retre comptes de l’execució d’activitats, a un model orientat a la transformació de la realitat social i per tant enfocat en avaluar i gestionar els projectes en base als seus efectes en la disminució de problemàtiques socials.
Arribats a aquest punt vull plantejar els que per mi són 2 elements essencials a impulsar per assolir aquesta transició cap a una cultura de l’impacte en el Tercer Sector: 1) el canvi en els models de finançament; 2) el desenvolupament de talent intern per generar experts dins de les mateixes entitats.
Quan dic canvi de model de finançament vull expressar una idea molt senzilla però no per això menys contundent: si s’espera que les entitats del Tercer Sector passin a generar tota una tecnologia de l’avaluació i gestió de l’Impacte Social cal destinar diners públics a això. Els concursos, subvencions i diferents sistemes de transferència de diners públics han de contemplar l’avaluació de l’Impacte com una despesa pròpia. Cal pagar les hores de professionals formats adequadament per desenvolupar i aplicar la metodologia adequada, pagar les eines i tecnologies que es faran servir, l’acompanyament als equips en aquest sentit, la recollida i processament de les dades, per no esmentar la comunicació de les mateixes.
L’altre element clau per l’èxit de la transició del sector a la cultura de l’Impacte és el desenvolupament del talent intern. No hi ha cap dubte que calen professionals formats especialitzats en Impacte Social per dur a terme aquestes accions a les que encara no hi estem avesats. Tradicionalment el nostre aliat en recerca ha estat sempre el món acadèmic. Però els equips d’investigació, donat que són externs a les entitats, poden no adaptar-se completament les necessitats, els antecedents i la idiosincràsia de les organitzacions. A més, els equips externs de recerca poden tenir la seva pròpia agenda legítima fruit dels interessos propis del seu context acadèmic (centrar-se en certs temes o metodologies, escriure articles competitius, etc), no necessàriament alineada a les necessitats de l’organització. D’altra banda, en fer servir equips externs, ja siguin acadèmics o consultors, es corre el risc de perdre la capacitat de la pròpia organització per mesurar i gestionar l’Impacte dels seus projecte, o es pot interrompre el cicle del coneixement una vegada que els equips externs abandonin el projecte.
En definitiva, consultors/es externs i investigadors universitaris han de continuar essent aliats estratègics en aquesta transició col·laborant en aspectes concrets que excedeixin les capacitats de l’organització, o poden realitzar processaments de dades especialment sofisticats, o assessorar en qüestions que calen d’una alta especialització. Però les organitzacions del Tercer Sector hauríem de poder dissenyar les nostres pròpies Teories del Canvi, plantejar-nos les metodologies més adequades, dissenyar eines senzilles i fer el nostre propi processaments de dades. Hauríem de tenir el prou coneixement sobre la mesura i gestió de l’Impacte com per saber quins són els impactes i indicadors dels nostres projectes i què necessitem d’un equip extern quan ens calgui. Aquesta sobirania no s’assoleix sinó desenvolupant perfils professionals estables dins de les organitzacions, personal provinent de l’atenció directa, que coneix la realitat dels projectes “des de baix” i que adquireix certs coneixements i destreses (per tant, es formen) sobre mesura i gestió de l’Impacte fent evolucionat així a tota l’organització.
