Dediquem el PEnsem d’aquest mes de maig a la recent equiparació salarial anunciada per part de la Generalitat de Catalunya. La directora de Gestió de Persones de Plataforma Educativa, Rosa Vilà, ens comparteix aquest article en què reconeix que es tracta d’un punt d’inflexió en el sector i que fa front a desigualtat retributiva històricament pendent.
L’equiparació salarial: una assignatura pendent que comencem a resoldre.
La signatura recent de l’acord entre el Govern de la Generalitat, les patronals del sector social i els sindicats majoritaris (CCOO i UGT) per avançar cap a l’equiparació salarial de les persones professionals del sector social amb les de la funció pública marca, sens dubte, un punt d’inflexió.
Aquest acord estableix un nou model de finançament, amb un desplegament progressiu fins al 2030, que vincula l’increment de recursos públics a la millora efectiva dels salaris de tots els professionals del sector.
Però més enllà de l’acord i de la seva rellevància, aquesta mesura arriba per donar resposta a una assignatura històricament pendent. En aquest sentit, el sector ho ha rebut com una molt bona notícia, que reconeix una reivindicació llargament sostinguda amb esforç per totes les professionals i entitats, en un context de desigualtat retributiva.
El sistema de serveis socials a Catalunya s’ha construït de la mà de les famílies de les persones ateses, de l’activisme social i del compromís sostingut de les entitats i de les professionals per garantir drets. Tanmateix, aquest creixement no sempre ha anat acompanyat del suport necessari per part de les administracions. Això ha fet possible avançar cap a una societat més respectuosa i garantista amb les persones que necessiten suport, però sovint a costa d’assumir responsabilitats en condicions que no han estat equitatives.
Aquesta realitat ha implicat que el sector social hagi assumit responsabilitats amb menys recursos que altres àmbits que presten serveis equivalents dins del sistema públic, consolidant una bretxa significativa tant en termes salarials com de condicions laborals.
En aquest context, al llarg dels anys, les entitats i les professionals han sostingut el sistema amb un alt nivell de compromís, tot assumint limitacions evidents, dificultats per atraure i retenir talent, per consolidar equips estables, pèrdua de poder adquisitiu, precarietat en la contractació i una sobrecàrrega sostinguda de feina.
Malgrat tot, el sector ha continuat donant resposta amb responsabilitat, vocació i capacitat d’adaptació, garantint l’atenció a les persones i sostenint un model essencial per a la cohesió del país.
És precisament en aquest context que l’acord adquireix tot el seu sentit.
Ara bé, aquest acord no pot ser entès com un punt d’arribada, sinó com l’inici d’un canvi. El repte no és només haver definit un nou marc, sinó garantir que es tradueixi en millores reals i sostenibles per al conjunt de les professionals del sector. Avançar cap a una equiparació efectiva va molt més enllà de l’àmbit salarial, implica abordar les condicions laborals, la jornada, el reconeixement i la dignificació professional.
Perquè l’equiparació no és només una reivindicació del sector, sinó una necessitat de les persones a qui atenem. Uns serveis de qualitat requereixen professionals reconeguts, estables i amb condicions adequades.
I també és un deute amb les entitats i amb els equips que, durant anys, han sostingut el sistema més enllà de les seves possibilitats.
Avançar cap a aquesta equiparació és, en definitiva, avançar cap a un model de país més just, més resilient i realment garantista de drets.
L’acord marca el camí i obre una oportunitat clara per corregir una desigualtat històrica del sector social. Però el seu èxit dependrà de la capacitat col·lectiva de desplegar-lo amb rigor, compromís i visió a llarg termini. Només així l’equiparació es convertirà en una realitat tangible que millori, de manera efectiva, les condicions de les professionals i la qualitat dels serveis que es presten a la ciutadania.
