Xavier Fernández és llicenciat en Psicologia i especialista en Intervencions Sistèmiques. Dedica el seu temps a l’acció social a la Casa d’Infants Quim Grau de FASI, ens els serveis terapèutics del SOAF de Cornellà i el servei de teràpia familiar del Baix Llobregat d’Infància i Família.
En motiu del Dia Internacional de la Família en fa aquest escrit en el qual ens emplaça a construir conjuntament relacions saludables, llars, famílies, comunitats i societats per mitjà de petites accions d’estima quotidiana.
El dia internacional de la família, cada 15 de maig des de 1994, assenyala al calendaris la necessitat de celebrar la importància de la família en les nostres vides.
La jornada, a més de promoure la celebració de les relacions que conformen els fonaments de les societats, facilita l’espai per a la reflexió, el diàleg i la sensibilització envers processos socials, econòmics i demogràfics que, des de la globalitat, tenen impacte en el quotidià i l’esdevenir de les famílies.
Enguany, la jornada ha tingut especial interès en assenyalar els canvis globals que s’observen en les tendències demogràfiques d’arreu i, de les propostes i exposicions que proposa l’Organització de les Nacions Unides, en recullo els abordatges des de l’equitat i solidaritat intergeneracional.
D’una banda, tals propostes recorden valors bàsics per a la convivència i, de l’altre, permeten identificar aquells discursos i agents que tendenciosament assenyalen els dèficits, activen les pors, les inseguretats i, així, cerquen promoure els desequilibris inherents en l’individualisme.
Si bé és cert que la vellesa proposa unes necessitats específiques a les unitats familiars, pròpies i específiques d’aquesta etapa vital, comparteix amb d’altres etapes de la vida en família la possibilitat d’acció des de la mirada optimista, conscient, corosa i curiosa, que fomenta l’aprenentatge i es mostra solidària envers l’altre.
D’altra banda, a diferència de la primera criança o l’adolescència doncs proposen re-organitzacions i canvis amb mirada al futur, l’etapa de la vellesa té la singularitat de confrontar les consciències en la natura efímera del present a partir del testimoni dels qui gaudeixen de més passat que futur.
I, més enllà de l’atenció farmaco-mèdica, la mirada per a l’entesa les complexitats relacionals i afectives revela que un dels diversos desafiaments és la soledat i, aquesta, és present en els diferents estrats demogràfics.
Sota els condicionants que imposa la soledat, a les persones, sovint se’ns acostuma a fer més difícil recordar que en els conflictes resideix l’oportunitat d’aprenentatge i que aquest se sustenta en l’estima, la curiositat i ben lluny de l’ego.
La soledat ens apropa la por, la manca d’estima pròpia i, així, ens distancia tant de l’altre com de la comunitat. La soledat facilita oblidar que les solucions a les complexitats acostumen a gestar-se des de la proximitat i voluntat de comprensió de les necessitats de l’altre, doncs sovint aquestes necessitats són comunes i compartides.
Així doncs, mostrem-nos disponibles des de la consciència en el present; reconeixem que les limitacions pròpies són compartides i s’originen en la tendència immanent de l’ésser humà per a viure una vida millor; fomentem la voluntat curiosa per a compartir, aprendre i així gaudir de la co-construcció de cada relació familiar, sigui en les infàncies, les adolescències, les madureses i en la vellesa.
Finalment, emplacem-nos a aprofitar el recordatori que suposa el 15 de maig per a construir plegats relacions saludables, llars, famílies, comunitats i societats per mitjà de petites accions d’estima quotidiana.
