Cada any, quan arriben dates com el 8 de Març o el 28 de juny (abans Dia de l’Orgull Gai i actualment, dia de l’orgull LGBTQI+), és molt habitual veure com la propaganda als mitjans de comunicació de masses s’omplen de conceptes com igualtat, diversitat o inclusió.
Per pensar aquestes nocions des d’un altre lloc diferent al de la reproducció acrítica de l’ordre dominant, ens pot ser útil recuperar allò que les lluites feministes de les darreres dècades aporten al pensament radical i transformador.
Qualsevol conjunt d’idees, tot marc epistemològic que es pretengui socialment transformador, ha de ser necessàriament radical, és a dir, ha de recuperar el sentit etimològic del terme, el d’anar a l’arrel d’un problema.
I quin és el problema quan en les relacions humanes es posen en joc qüestions com la igualtat, l’exclusió, la diversitat, la discriminació, etc.? Doncs al nostre entendre, el problema real és el de la dominació que es constitueix com a base d’aquestes relacions.
En els seus inicis, el feminisme dominant era el de la igualtat, la reivindicació d’igualar-se a l’amo patriarcal, el d’ocupar llocs de dominació, en les mateixes condicions en que ho fa l’home. Aquesta posició no només no suposava l’eliminació de les estructures patriarcals, si no que les reforçava al reproduir els rols de dominació. Són prou conegudes les critiques dels corrents feministes decolonials en el sentit de que moltes dones (blanques i europees), van poder sortir del seu rol exclusiu de “mestressa de casa” per entrar en el mercat laboral, fent-ho a costa de l’explotació d’altres dones (migrades i pobres) que la substituïen en el rol d’opressió de les tasques domestiques. Es donava així, un desplaçament de l’opressió de gènere d’un subjecte a un altre, però no la qüestionava ni la feia desaparèixer. D’aquesta manera es mantenia intacte el rol de la dona, en els termes en que els planteja Silvia Federici al seu llibre “Caliban y la bruja”, segons la qual el capitalisme es va assentar i reproduir, gràcies al rol assignat a la dona de mantenidora i reproductora de la força de treball des de la llar, mitjançant un treball no assalariat i no reconegut com a tal.
Posteriorment, com a oposició al feminisme de la igualtat, van sorgir els corrents que proposaven un feminisme de la diferència. Cal matisar que quan parlem de diferència no ens referim exactament a la diversitat, no són ben bé el mateix.
La diversitat remet d’alguna forma a allò que es pot acceptar dins dels límits de la “normalitat” dominant, d’allò que és tolerable. Ara bé, no hem de perdre de vista que la tolerància, tal com ens recorda el filòsof Slavoj Žižek, és una forma de dominació i, paradoxalment, d’exclusió. Qui s’atorga a sí mateix un lloc des del que es permet tolerar alguna cosa o a algú, és perquè es sent en una posició de superioritat moral sobre l’altre i per tant, està reproduint i perpetuant el model de dominació. En definitiva, la diversitat pot ser inclosa dins de l’ordre heteropatriarcal dominant sense que aquest es vegi mínimament alterat en els seus fonaments. Ho mostra el fet de que, al ser integrada, ha obert un gran nínxol de negoci en el mercat neoliberal.
Per contra, la noció de diferència si que pot tenir, d’entrada, un potencial transformador.
La filòsofa Laura Llevadot en el seu magnífic (i imprescindible) llibre “Mi herida existia antes que yo”, ens dóna una sèrie de claus teòriques fonamentals per pensar la idea de
la dominació des d’una perspectiva radicalment allunyada de la mera reproducció de l’ordre existent.
La filòsofa ens adverteix de la paradoxa de l’empoderament, que no fa sinó reproduir allò mateix que pretenia combatre, el poder. Llavors, com fer per qüestionar i transformar una cosa sense caure en reproduir una nova replica del mateix?
Llevadot ens proposa pensar-ho en termes de posició masculina i femenina, que no és el mateix que l’ordre binari patriarcal, home-dona.
La noció de masculinitat compren allò que articula el món occidental heteropatriarcal. És per tant, el que construeix la norma i defineix el que està dins (el que és normal) i el que queda per fora d’aquesta, el que estableix el règim de dominació que coneixem i patim. La noció de feminitat és aquella que s’oposa a aquesta dominació.
Cal advertir però, que des d’aquesta perspectiva la qüestió no es redueix al simplisme de pensar en termes binaris, que els homes ocupen la posició de la masculinitat i les dones la de la femineïtat. Fer-ho així seria, novament, reproduir l’ordre existent.
Sabem que hi ha “dones” que ocupen un rol de masculinitat, un lloc de poder des del que exploten i dominen a altres persones, també a dones. De l’altra banda, hi ha “homes” que es situen en una posició feminitzada. Poden ser gais, trans, queer, etc., cossos que escapen a la norma que la masculinitat ha imposat, però també, aquells homes que, en paraules de Llevadot, no accepten el mandat de ser-ho. Així doncs, entenent que la posició femenina no és un monopoli de les dones, hi tenim cabuda en aquesta totes aquelles persones que rebutgem assumir un rol de dominació vers altres.
Obrir possibles vies d’emancipació col·lectiva passa per que assumim i ens fem conscients de quin posicionament ocupem i quin volem ocupar i actuar-hi en conseqüència.
Richi Giménez Martret
Educador social a CREI Mas Ritort – Fundació Resilis.
