Cooperació al Desenvolupament - Fundación Utopía - Internacionalització - Novetats

Entrevista: Neus Albesa, practicant d’infermeria al projecte “Infància en risc: Prevenció de la malnutrició infantil a Guatemala”

“Cal saber veure-hi més enllà de la punta de l’iceberg: abordar la realitat des del coneixement que ens aporta la vivència”

 


La Neus Albesa Castanyer té 24 anys i cursa el 4t d’infermeria a la UdG,  un any eminentment pràctic. D’orígen nepalès i amb marcat accent olotí (és filla de la Vall d’en Bas) la Neus ens explica que viu a Catalunya des de l’edat d’un any i que aquest estiu anirà al Nepal per primera vegada, juntament amb els seus pares. Explica també que va triar infermeria per la seva vessant social, més que no pas l’assistencial.

D’esperit inquiet i aventurer (amb poc més de 20 anys ja ha fet un voluntariat a Kènia i a Guatemala) la Neus ens explica com ha estat la seva experiència, els darrers mesos, com a cooperant en el projecte Infància en risc: prevenció de la malnutrició Infantil a Guatemala, dut a terme per la Fundació Plataforma Educativa amb la seva contrapart local Asociación de desarrollo Integral Jun Kat Alabcum (ADJIKA) i l’hospital Departamental de Totonicapán.


 

Per què infermeria?

Hi ha dos grans blocs de la infermeria, la que està a l’Hospital, atenent malalts…

Bata blanca i xeringa…

Sí, aquesta visió. Doncs la respecto molt però a mi m’interessa més l’altra vessant de la infermeria: la social, més de docència, d’educació per a la salut, detectar actius en salut, estudiar la població, etc. Tot això m’interessa, així com el contacte cara a cara. Jo sempre dic l’exemple d’anar més enllà de la punta de l’iceberg. Abordar des del coneixement realitats que, a vegades, només ens quedem amb allò superficial.

Quan estava estudiant ja vaig decantar-me per aquí, el tema social, d’ajudar… Sempre m’ha atret. Estic en una entitat de lleure des de fa molts anys (sóc monitora d’excursionisme), he estat a la Creu Roja, també. I l’any passat, per exemple, que ja feia tercer d’infermeria i tenia certes nocions, vaig anar a Kènia durant un mes, en un projecte de Salut i educació. Però no hi vaig anar sola: només va ser un mes i hi anava amb més voluntaris, molt diferent d’aquesta última experiència.

 

“El que m’emporto ho podria resumir en una frase (a nivell hospitalari): “amb menys recursos es poden fer les coses molt ben fetes”

 

Ens expliques en què consisteix el projecte on has fet les pràctiques?

Infància en risc: prevenció de la malnutrició Infantil a Guatemala forma a pares i mares d’infants menors de 5 anys residents a aquest departamento de Totonicapán. Se’ls forma en matèria de nutrició i lactància materna, higiene a través de tallers formatius, participatiu i dinàmics. Hi fèiem tallers a nivel hospitalari i tallers a nivell comunitari. Anàvem dues vegades a cada municipi dels 5 que presenten un índex més elevat de desnutrició i/o malnutrició. El mateix centre de Salut ens informava d’on era més necessari incidir.

 

Perquè ens en fem una idea: un dia de projecte, com era?

Es convocava les famílies, es feia la refacció (un àpat a mig matí/tarda així com una bossa d’aliments. Pensa que ens trobàvem amb que, per algunes famílies, aquell era l’únic àpat que feien). Hi havia oli, pasta, frijol, arròs, mel, protemas, etc. Després fèiem els tallers on conscienciàvem als pares i les mares de la importància de l’alimentació. Es mostraven molt interessats i hi havia bon ambient, tant amb les famílies, com amb els companys que m’esperaven allà per realitzar el projecte (dura nou mesos, tres dels quals vaig poder viure a través d’aquesta cooperació). M’emportaré un bon record de tots però especialment de l’Ana Felisa Chaclan, la coordinadora, la Julia Maribel, l’administrativa, la Mari Yoli, qui estava a l’hospital, experta en Salut i nutrició. I de l’Elvira, qui donava els taller i parlava quitché. Això era vital.

 

Aquest projecte el vas triar tu o se t’hi assigna?

En un principi havia d’anar a Nicaragua, a un projecte relacionat amb drogodependència i Malaltia mental. Però finalment, l’estat actual de Nicaragua no va permetre-ho: la Facultat no es va arriscar a dur estudiants allà. Però a mi em va quedar el cuquet de marxar. Llavors és quan em van comentar aquest projecte de Fundació Plataforma Educativa i em va motivar molt, sobretot el tema d’educació sanitària per donar a les mares.

 

“87 dies: 3 mesos, l’estada més llarga lluny de casa, fora de la zona de confort. Al lloc on em va tocar crec que vaig aprendre la part més crua d’aquella societat”

 

I el que t’agrada més?

L’enfocament. El projecte no està pensat des del paternalisme. No és “ara venim els blanquets a solucionar-vos la vida” Les persones feien les xerrades eren els mateixos locals, que coneixen perfectament els recursos que compten i la seva realitat

 

I quina realitat et vas trobar contrastada amb allò que esperaves?

Vaig mirar d’anar-hi sense prejudicis. Em vaig informar, és clar. Però hi anava sobretot amb l’esperit de “vull que em sorprengui allò que em trobaré”. I em vaig trobar que hi havia una necessitat urgent i real de promoure al màxim la lactància materna i que les mares estiguin informades. La base de l’alimentació a Guatemala, la base de l’alimentació és el blat de moro, cosa que no aporta els nutrients necessaris per a un correcte creixement. I això s’ha de treballar.

 

Malnutrició no és desnutrició

Sí. És això: el blat de moro és un “afartapobres”. La carn, el peix… La gran part de guatemalencs no s’ho poden permetre a diari. Com a font de proteïna tenen el frijol, proteïna vegetal, encara que no és el mateix. Per això per nens és important que en la primera infància s’allargui la lactància materna, la llet de la mare porta tot el que un nen necessita.

 

“És important que en la primera infància s’allargui la lactància materna, la llet de la mare porta tot el que un nen necessita”

 

I què és el que et va xocar més de l’entorn que et vas trobar?

Jo vaig estar acollida amb una família molt humil que tenien 10 fills al departamento Totonicapan. Dins del nucli familiar, molts problemes de masclisme, alcoholisme, etc. Jo estic molt contenta d’aquesta experiència i la repetiria (em van tractar bé, vaig aprendre molt) però ara penso que hi aniria amb algun company amb qui compartir aquells moments d’experiència. 87 dies, 3 mesos, l’estada més llarga lluny de casa, fora de la zona de confort. Al lloc on em va tocar crec que vaig aprendre la part més crua d’aquella societat.

A nivell hospitalari he après molt sobretot observant i estic molt contenta també pel granet de sorra que vaig aportar: vaig insistir en el tema del rentat de mans entre pacient i pacient. Hi ha les malalties nosocomials, gent que va a l’hospital sana i surt malalt (aquí també passa, però tenim els protocols higiènics més marcats).

Vaig aprendre també la importància de la potabilització de l’aigua. Les aigües, aquest és un gran problema, afecten molt negativament a la Salut de la població. Evidentment que un nen estarà mal nodrit si la base de l’aigua ja està malament.

 

“A nivell hospitalari he après molt sobretot observant i estic molt contenta també pel granet de sorra que vaig aportar”

 

I què te n’endús?

Les 23 hores d’avió donen per pensar molt. Jo he fet un diari emocional i vital per no deixar-me res de tot el que he après: persones, assistència, qualitat de vida. El que m’emporto ho podria resumir en una frase, a nivell hospitalari: “amb menys recursos es poden fer les coses molt ben fetes”. I a nivell d’impost personals i vitals: la gent molt maca, el poc que tenien t’ho donaven, les teles precioses, els seus colors llampants, això era preciós.

 

Què diries als futurs practicants?

Que s’animin a tenir una experiència com aquesta, que de tot s’aprèn. Que tinguin molta paciència, també. Que no hi vagin amb una imatge preestablerta, fora prejudicis. Que no només es quedin amb allò visible (la punta de l’iceberg) i s’ha d’anar més enllà, més endins per conèixer l’autèntica realitat guatemalenca.

 

La Neus Albesa, lluint indumentària tradicional guatemalenca

 

 

 

 

 

 

 

Articles relacionats